M’expliques un conte? De la tradició oral a la literatura contemporània
[Per l’Equip de Redacció]
Els professors i les professores de conte no ho tenen fàcil per explicar (fora de context, al bar o en una reunió de veïns de l’escala) a què es dediquen.
Imagineu-vos el diàleg:
—Llavors, fas classes de…
—Conte.
—Aaaaah, conte infantil?
—No, conte per a adults.
—Caram, que interessant!, conte per a adults?, o sigui, conte eròtic?
—Noooo, bé, no necessàriament, són classes de conte «contemporani».
—Oh! Conte contemporani!… Ja, ho entenc, però… què és, això?
Doncs d’això va aquest article: a veure si aconseguim sortir del laberint.
Conte contemporani: què és, això?
Hi ha històries que ocupen cinc-centes pàgines i n’hi ha d’altres que amb prou feines necessiten dues, cinc, deu o unes quantes més per quedar-se amb tu per sempre. El conte impacta i se’t clava a la memòria o, almenys, és a això que aspira. Potser per això és un gènere que «enganxa» qui el prova.
La història del conte va començar…
Uf!
…molt abans que existís l’escriptura o els llibres. Durant segles, els contes van viatjar amb qui els explicava, van recórrer amplis territoris i van canviar amb cada narrador i cada públic oient.
Avui, el conte contemporani és una forma de narrativa breu que ha dut molt més lluny les possibilitats de concentració, suggeriment, ambigüitat i experimentació del conte tradicional.
El gènere continua ocupant un lloc destacat en la literatura i en les preferències de lectors i lectores, tot i que la seva forma i els seus objectius han canviat profundament i la seva heterogeneïtat és immensa.
Del conte tradicional al conte modern
Els primers contes transmesos oralment complien funcions molt diverses: entretenien, transmetien ensenyaments, explicaven el món…
Amb el temps, algunes d’aquestes històries van passar al paper. Perrault i els germans Grimm van recopilar contes populars que fins aleshores havien sobreviscut gràcies a la tradició oral i, una mica després, Hans Christian Andersen —entre d’altres— va començar a publicar relats originals concebuts com a obres d’autor. El conte començava així a convertir-se també en una forma de creació literària individual.
Tot i que aquest canvi evidencia l’evolució de conte popular a conte literari, encara faltava definir què diferenciava un conte (bo o menys bo) d’una simple història breu.
Edgar Allan Poe i la unitat d’efecte
Al segle XIX, Edgar Allan Poe (probablement el propietari del gat negre més famós de la història) va escriure alguns dels relats més influents —i inquietants— de la literatura universal i, a més, va ser un dels primers autors que va intentar explicar a què havia d’aspirar un conte realment modern.
Poe va defensar que un relat havia de poder llegir-se «d’una tirada». Una qüestió d’intensitat (no només de brevetat), perquè una lectura continuada permet mantenir intacta de principi a fi l’atenció del lector.
D’aquesta reflexió va néixer la unitat d’efecte, un dels conceptes fonamentals de la teoria del conte.
Poe sostenia que l’escriptor havia de saber des del principi (quan ideava el seu conte) quina emoció volia provocar en lectors i lectores, i posar tots els recursos narratius al servei d’aquest objectiu. És a dir, els personatges, l’atmosfera, el ritme o el desenllaç no funcionen per separat. Ni parlar-ne. No es tracta d’una suma aleatòria d’aventures o desventures. Cada element ha de contribuir a una mateixa impressió final.
I gairebé dos segles després, la idea continua vigent i encara és una de les claus per entendre i analitzar el conte modern.
Llavors, què caracteritza el conte contemporani?
Breu, intens, el·líptic, suggerent…
El conte contemporani adopta formes diferents i aborda les temàtiques més variades, però aquests quatre trets (i algun més) ens proporcionen algunes pistes per entendre’l.
Una narració en què no sobra res
Breu i concentrat. En el conte no hauria de sobrar res. Cada escena, cada personatge i cada detall compleixen una funció. Aquesta economia narrativa permet que la història avanci amb una intensitat difícil de mantenir en altres gèneres.
La força del que no es diu
El·líptic i suggerent. Molts relats suggereixen més del que expliquen. El lector ha de completar silencis, interpretar gestos o descobrir relacions que el text només insinua. En molts contes, un diàleg quotidià o una decisió aparentment insignificant basten per transformar completament el sentit de la història.
Un efecte que perdura
Altres autors van buscar la intensitat per camins diferents. Jorge Luis Borges va convertir el conte en un espai per explorar el temps, la memòria o la identitat. Franz Kafka va fer de la incertesa una experiència literària. Shirley Jackson va demostrar que l’horror podia sorgir en l’escenari més quotidià. Julio Cortázar va renovar el relat fantàstic. Mercè Rodoreda hi va aportar una veu d’una gran força poètica, i escriptores com Cristina Fernández Cubas, Mariana Enriquez o Samanta Schweblin continuen ampliant avui les possibilitats del gènere.
Malgrat les seves diferències, molts d’aquests autors i autores comparteixen una mateixa aspiració: aconseguir que el conte continuï ressonant en la memòria del lector quan la lectura ja ha acabat.
El que diuen els que escriuen contes
Afortunadament no existeix una única definició de conte. Al llarg de l’últim segle, escriptors i escriptores han destacat aspectes molt diferents del gènere: la seva concentració, la seva intensitat, el que amaga, el que desvela, la relació que estableix amb el lector… i la llibertat d’un gènere que continua explorant noves possibilitats.
1. Julio Cortázar
«El cuentista sabe que no puede proceder acumulativamente, que no tiene por aliado al tiempo; su único recurso es trabajar en profundidad, verticalmente.»
Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes – «Algunos aspectos del cuento»
2. Grace Paley
«It does the things that poetry used to do for me, which is to bring spirit and action and language together in an extremely economical way.»
Persée – entrevista amb Grace Paley
3. Flannery O’Connor
«The peculiar problem of the short-story writer is how to make the action he describes reveal as much of the mystery of existence as possible.»
Writer’s Digest — cites de Flannery O’Connor procedents de Mystery and Manners
4. Lucia Berlin
«It helped me as a young writer to not show off and not try to be romantic, or try to be funny, but to let the story be itself.»
Literary Hub — entrevista a Lucia Berlin
5. Ricardo Piglia
«El cuento es un relato que encierra un relato secreto. No se trata de un sentido oculto que dependa de la interpretación: el enigma no es otra cosa que una historia que se cuenta de un modo enigmático. La estrategia del relato está puesta al servicio de esa narración cifrada. ¿Cómo contar una historia mientras se está contando otra? Esa pregunta sintetiza los problemas técnicos del cuento. Segunda tesis: la historia secreta es la clave de la forma del cuento.»
6. Quim Monzó
«En un cuento, todo el desarrollo tiende a un fin, que no tiene por qué ser sorprendente. La sorpresa es un mito.»
El cuento es una pasión rápida — Entrevista a Quim Monzó
7. Roberto Bolaño
«Nunca abordes los cuentos de uno en uno. Honestamente, uno puede estar escribiendo el mismo cuento hasta el día de su muerte.»
«Consejos sobre el arte de escribir cuentos»
8. Sergi Pàmies
«Mi modelo literario es densidad, concentración y brevedad.»
El País — Entrevista a Sergi Pàmies
9. Chimamanda Ngozi Adichie
«Short stories occupy a much more abbreviated space, and so I pay attention to everything.»
The Muse Journal — Entrevista a Chimamanda Ngozi Adichie
10. Samanta Schweblin — Argentina
«El cuento es como un túnel vertical que se hunde hacia el centro de la tierra, su profundidad puede ser kilométrica, pero, desde la superficie, pareciera no tener más de un par de metros.»
Ethic — Entrevista a Samanta Schweblin
El conte: inesperat i inevitable
A la vida ens envolten històries breus (notícies, publicacions a les xarxes socials, missatges publicitaris…) que competeixen constantment per captar la nostra atenció.
Però ben poques d’aquestes històries romanen en la nostra ment (o en el nostre cor) ni tan sols uns minuts després de llegir-les o escoltar-les.
El conte (un bon conte) sí que ho aconsegueix. En tot just unes poques pàgines, ens atrapa i ens submergeix en un altre món: deixem d’estar on som i mirem, sentim i pensem des d’una altra experiència vital.
Un bon conte és pura «màgia». Potser per això continuem tenint «addicció» al conte. Perquè quan un conte funciona, quan tots els seus elements troben el seu lloc i la història aconsegueix atrapar-nos completament, passa una cosa difícil d’explicar: l’inesperat resulta ser inevitable.
