Detection Club: el pacte que va canviar la novel·la policíaca

[Per l’Equip de Redacció]

El 1934, centenars de milers de britànics van encendre la ràdio per seguir una retransmissió en directe que avui resultaria difícil d’imaginar.

La BBC emetia en directe la cerimònia d’ingrés de nous membres al Detection Club, una societat literària que reunia alguns dels escriptors de novel·la detectivesca més prestigiosos del Regne Unit.

El país va escoltar durant uns minuts com pronunciaven un jurament literari davant una calavera humana. El jurament comprometia els nous membres a respectar el fair play, construir enigmes honestos i oferir al lector totes les pistes necessàries per resoldre el crim.

Dorothy L. Sayers havia redactat un text cerimonial carregat d’ironia, fidel a l’esperit d’un grup d’escriptors que gaudia jugant amb les convencions del gènere tant dins com fora de les seves novel·les.

Aquell grup d’escriptors havia fundat el Detection Club amb una idea molt clara: resoldre un crim havia de ser un joc compartit entre qui escrivia i qui llegia, un joc amb regles que ambdós coneixien des de la primera pàgina.

Avui costa imaginar una emissora pública o privada dedicant part de la seva programació a un acte literari… i, encara més, a centenars de milers d’oients interessats en una retransmissió que no sigui un esdeveniment esportiu.

A la Gran Bretanya d’entreguerres, però, els escriptors i escriptores Agatha Christie, G. K. Chesterton, Dorothy L. Sayers, Ronald Knox, Anthony Berkeley, Margery Allingham, John Dickson Carr o Ngaio Marsh ocupaven un lloc central en la vida cultural del país. Els seus llibres es llegien per centenars de milers i els seus noms formaven part de la conversa pública.

A finals dels anys vint i al llarg dels anys trenta la novel·la detectivesca vivia una autèntica edat d’or: Sherlock Holmes continuava sent un referent universal, Hèrcules Poirot conquistava nous lectors i una generació extraordinària d’escriptores i escriptors demostrava que el misteri podia assolir una qualitat literària comparable a la de qualsevol altre gènere.

Anthony Berkeley va comprendre que aquella efervescència mereixia un espai propi. Va començar organitzant sopars entre col·legues, reunions informals on es parlava d’arguments, personatges i tècniques narratives.

Amb el temps aquelles vetllades van donar lloc al Detection Club, una institució que aspirava a reunir els millors autors de novel·la detectivesca.

Berkeley volia que el club nasqués sota l’empara d’Arthur Conan Doyle, l’escriptor que havia canviat per sempre la història del gènere.

Ningú representava millor l’origen de la novel·la detectivesca moderna que el creador de Sherlock Holmes. Li va oferir la presidència del nou club i Doyle va acceptar, encara que el seu delicat estat de salut el va obligar a renunciar abans que la institució comencés realment la seva activitat.

La presidència va passar llavors a G. K. Chesterton, creador del pare Brown. El relleu tenia una enorme càrrega simbòlica. Conan Doyle havia convertit la deducció científica en el motor de la investigació criminal. Chesterton aportava una mirada més filosòfica, convençut que comprendre la naturalesa humana resultava tan important com interpretar una petjada o una cendra de cigar.

Poques vegades un gènere literari ha reunit tant talent alhora. N’hi ha prou de llegir la llista de membres del Detection Club per trobar-se amb bona part dels noms imprescindibles de l’anomenada “edat d’or” de la novel·la policíaca.

Aquelles reunions tenien molt poc a veure amb una tertúlia literària convencional. Els assistents discutien sobre qüestions que qualsevol alumne d’escriptura creativa reconeixeria immediatament: és lícit ocultar una informació important al lector?, quina diferència existeix entre sorprendre i enganyar?, com es construeix un desenllaç inevitable sense que resulti previsible?

Aquelles converses no buscaven establir una doctrina oficial. Cadascú escrivia novel·les molt diferents. El que compartien era una mateixa concepció de l’ofici: l’escriptor tenia una responsabilitat amb els seus lectors i aquesta responsabilitat començava per respectar la seva intel·ligència.

Aquesta filosofia acabaria rebent un nom que encara avui se cita en qualsevol història del gènere: fair play.

El concepte de fair play sol traduir-se com «joc net», tot i que aquesta expressió només explica una part del seu significat. En el fons, descrivia un pacte entre escriptor i lector. La novel·la detectivesca deixava de ser un espectacle on l’autor guardava un secret inaccessible i es convertia en un repte compartit.

El lector ha de tenir les mateixes pistes que el detectiu: aquesta va ser la idea que va transformar la novel·la policíaca de misteri. Si l’investigador trobava una carta amagada, el lector havia de conèixer també la seva existència. Si una petjada, una burilla o un rellotge aturat eren importants per a la resolució del cas, aquests elements havien d’aparèixer en la narració en el mateix moment en què els descobria el detectiu.

L’escriptor podia distreure la nostra atenció, fer-nos sospitar del personatge equivocat o amagar una pista decisiva entre desenes de detalls aparentment insignificants. El que no podia fer era reservar-se informació essencial per revelar-la únicament durant l’explicació final.

Quan això passa, el lector comprèn que mai no va tenir la possibilitat de competir amb el detectiu i la història perd gran part de la seva força.

El 1929, Ronald Knox va decidir resumir aquesta filosofia en un decàleg que acabaria convertint-se en la referència moral del Detection Club. Encara que no era un reglament estricte: es tractava d’una invitació a evitar les dreceres narratives.

El culpable havia d’aparèixer des del començament de la història perquè el lector pogués sospitar d’ell. Els miracles, els fantasmes o qualsevol explicació sobrenatural quedaven descartats perquè impedien la deducció lògica. Els verins imaginaris o les substàncies desconegudes tampoc eren acceptables: la solució havia de recolzar-se en elements reals i verificables.

Knox desconfiava igualment de recursos tan fàcils com el germà bessó sorgit en l’últim capítol, les identitats inventades a última hora o les intuïcions miraculoses del detectiu.

Però el que era important no era la literalitat del decàleg, sinó la idea que l’inspirava. L’escriptor havia de guanyar la partida gràcies al seu enginy, mai perquè el lector ignorés una informació decisiva.

La novel·la negra contemporània es mou per camins molt diferents dels de l’Edat d’Or. El thriller psicològic, el procediment policial o les històries protagonitzades per detectius turmentats amb prou feines s’assemblen als enigmes clàssics dels anys trenta.

No obstant això, n’hi ha prou de pensar en les millors novel·les actuals per descobrir que el principi del fair play segueix molt viu.

Els grans autors contemporanis continuen sorprenent el lector sense trencar el pacte de confiança: el desenllaç pot resultar inesperat, però mai arbitrari.

El Detection Club combinava sempre el rigor amb el sentit de l’humor. La millor prova era la seva cerimònia d’ingrés. Els nous membres prestaven jurament davant una calavera humana anomenada Eric, els ulls de la qual s’il·luminaven mitjançant petites bombetes vermelles.

El text, redactat per Dorothy L. Sayers, prometia respectar el fair play i evitar qualsevol trampa narrativa. La solemnitat quedava immediatament rebaixada per la ironia.

Els cèlebres Deu Manaments de Ronald Knox no van ser els estatuts oficials del Detection Club ni una norma de compliment obligat.

Publicats el 1929, un any abans de la fundació del club, resumien una concepció de la novel·la detectivesca que ja compartien els seus futurs membres.

1. El culpable ha de ser un personatge que hagi aparegut des del començament de la història.
2. Queden excloses les explicacions sobrenaturals o preternaturals.
3. Només s’admet una habitació secreta o un passadís ocult (per novel·la).
4. No es poden emprar verins desconeguts ni artefactes que requereixin una llarga explicació científica al final de la novel·la.
5. No s’han d’utilitzar personatges l’única funció dels quals sigui aportar un exotisme injustificat.
6. El detectiu no pot resoldre el cas gràcies a un accident ni mitjançant una intuïció inexplicable que resulti encertada.
7. El detectiu no pot ser el culpable.
8. El detectiu no pot descobrir cap pista que no sigui mostrada immediatament al lector.
9. L’acompanyant del detectiu no ha d’ocultar deliberadament informació important al lector.
10. No poden aparèixer germans bessons ni dobles d’identitat si el lector no ha estat preparat prèviament per a aquesta possibilitat.

Amb el temps, el decàleg es va convertir en la millor expressió de l’ideal de fair play defensat pel Detection Club, encara que autors com Agatha Christie o John Dickson Carr no van dubtar a apartar-se’n quan la història ho requeria o… quan els venia de gust.

La millor manera d’entendre el llegat del Detection Club continua sent llegir les seves autores i autors. Aquestes dotze novel·les ofereixen un recorregut per les diferents veus que van marcar l’Edat d’Or de la novel·la detectivesca i permeten descobrir per què el fair play es va convertir en un dels grans trets d’identitat del gènere.

• Arthur Conan Doyle — El gos dels Baskerville. L’aventura més cèlebre de Sherlock Holmes i una de les novel·les fundacionals del gènere detectivesc.
• Agatha Christie — L’assassinat de Roger Ackroyd. Una de les novel·les que va canviar per sempre les regles del joc.
• Dorothy L. Sayers — Los nueve sastres. Combinació magistral de misteri, psicologia i atmosfera.
• Christianna Brand — Green for Danger. Considerada per molts crítics una de les millors novel·les detectivesques del segle XX.
• Anthony Berkeley — El caso de los bombones envenenados. Una lliçó de construcció narrativa i perspectives múltiples.
• John Dickson Carr — El hombre hueco. L’obra mestra del misteri d’habitació tancada.
• Margery Allingham — Muerte de un fantasma. Albert Campion protagonitza una investigació elegant i enginyosa.
• G. K. Chesterton — La inocencia del padre Brown. El sacerdot-detectiu demostra que comprendre l’ànima humana pot ser tan eficaç com qualsevol mètode científic.
• Ngaio Marsh — Died in the Wool. Exemple brillant de com combinar investigació i retrat social.
• Freeman Wills Crofts — The Cask. Un clàssic de la investigació policial metòdica, on cada detall compta.
• Ronald Knox — The Footsteps at the Lock. El creador del cèlebre decàleg del fair play va demostrar també ser un brillant constructor d’enigmes.
• Detection Club —El almirante flotante. Una novel·la escrita per torns per diversos membres del club, entre ells Christie, Sayers, Berkeley i Knox, on cada autor havia de continuar la història sense conèixer la solució definitiva.

El Detection Club continua existint i els seus membres ja no escriuen necessàriament el mateix tipus de novel·les que els seus fundadors.

Han canviat els escenaris, el ritme narratiu i els lectors. També han canviat els crims, els detectius i la forma d’explicar les històries. El que roman és el pacte que va inspirar els fundadors del Detection Club fa gairebé un segle: l’escriptor pot sorprendre, despistar i fins i tot fer dubtar el lector, però mai trair la seva confiança.

Potser aquesta és la veritable herència del club. La calavera Eric, els juraments i els sopars londinencs pertanyen ja a la història de la literatura. El fair play, en canvi, continua viu cada vegada que obrim una bona novel·la policíaca.