«Vida privada»: 4 lliçons sorprenents sobre Josep Maria de Sagarra que reescriuen la història de la novel·la catalana
[Per l’Equip de Redacció]
Tothom té al cap la imatge d’un autor amb una trajectòria indiscutible, però potser una mica allunyat de les realitats i debats actuals. Quan pensem en Josep Maria de Sagarra (1894-1961), sovint visualitzem l’aristòcrata, el senyor que estimava el luxe i duia una vida fàcil; allò que avui anomenaríem pijo.
Però aquesta imatge, que el mateix Sagarra va intentar cultivar per incomoditat, va jugar en contra de la seva recepció i va enfosquir el projecte literari moderníssim i profundament ambiciós que hi havia darrere de la seva obra més famosa, Vida Privada. Aquesta novel·la, escrita en un temps rècord l’estiu de 1932, no és només un fresc escandalós de la Barcelona dels anys 20 i 30, sinó una fundació de la modernitat catalana.
En una de les sessions del cicle Novel·les sobre Barcelona dut a terme per l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, el poeta, assagista, crític literari i professor de l’Escola Sam Abrams va desempolsar aquesta imatge tòpica per revelar els aspectes més sorprenents i contraintuïtius de l’obra i la visió de Sagarra. Abrams va mostrar Vida privada en tota la seva dimensió: no com a un document d’època, sinó com a un artefacte literari d’una modernitat que encara avui interpel·la.
1. L’home del luxe amagava un sentit del deure ineludible
La percepció popular i crítica sovint va descriure Sagarra com un escriptor poc esforçat, poc treballat i fins i tot populista; un home que donava constantment una imatge de facilitat. Aquesta aurèola de l’artista despreocupat li va jugar en contra.
La realitat era radicalment diferent: Sagarra tenia un sentit del deure i de la responsabilitat molt profund. Ell posava literalment tota la seva obra —tant en vers com en prosa— al servei de la seva comunitat, la seva llengua, la seva literatura i la seva cultura. El seu objectiu no era la glòria personal, sinó assegurar la continuïtat de la tradició catalana i ser digne hereu dels qui l’havien precedit, com Jacint Verdaguer.
La seva obra ingent, que inclou més de trenta obres dramàtiques, novel·les, cròniques de viatge (La ruta blava), memòries, articles, la traducció íntegra de La Divina Comèdia i gairebé tota l’obra teatral de Shakespeare, demostra que era un autor intensament dedicat.
2. El llistó a Europa: deixem de dir que és només «local»
Un dels objectius centrals de Sagarra era normalitzar i modernitzar la cultura catalana per omplir les llacunes que trobava en la tradició. Ell creia que la literatura catalana era intrínsecament de valor universal i competitiva, i que s’havia de mesurar amb les altres cultures d’Europa i del món.
Aquesta ambició el va portar a crear una novel·la, Vida Privada, que pretenia ser de nivell europeu, i no merament local. Sagarra volia situar Barcelona en el mapa cultural d’Europa, com altres grans autors havien fet amb les seves ciutats (Joyce amb Dublín o Dickens amb Londres). Quan la novel·la es publica el 1932, entra directament en la lliga dels autors més rellevants del moment, com Thomas Mann, William Faulkner o Louis-Ferdinand Céline.
De fet, aquesta va ser la conclusió de l’escriptor i crític Josep Pla, que va resumir la qualitat i l’ambició de l’obra amb una frase demolidora contra els qui la veien només com a un roman à clef sobre l’escàndol barceloní:
«Un llibre d’una normalitat europea inqüestionable.»
3. Un còctel de gèneres sense regles i un narrador amoral
La novel·la del segle XIX estava marcada per les normes del realisme i la plausibilitat, codificada i —segons els moderns— massa restrictiva. Sagarra, en canvi, va buscar recuperar la llibertat creativa de la novel·la que havia existit als segles anteriors.
El mètode que va utilitzar va ser l’eclecticisme. Vida Privada no es limita a un sol gènere, sinó que barreja amb coherència més de deu subgèneres en un text únic: és una saga familiar (però concentrada, de 384 pàgines), una novel·la històrica que contesta la pregunta de la decadència familiar, una novel·la social, antropològica, psicològica i filosòfica (influenciada per la tesi de La decadència d’Occident de Spengler). Aquesta barreja sense costures era impressionant per l’època.
A més, el narrador de Sagarra és flexible, amoral i escèptic, una novetat en la literatura catalana del moment. No jutja ni intenta imposar un missatge didàctic, sinó que es limita a explicar les coses com les troba. Aquesta manca de moralisme va ser part del que va causar l’escàndol inicial, ja que la crítica reaccionava en termes morals i no pas artístics.
4. La rebel·lió lingüística: voluntat de llengua àgil i natural
En una època de consolidació normativa del català (l’obra de Fabra), Sagarra va prendre una decisió radical que demostra la seva prioritat per la creativitat: va crear una tensió entre les exigències acadèmiques de la llengua i la seva pròpia vitalitat.
Sagarra no dubta a utilitzar la llengua parlada de Barcelona amb totes les seves «corrupcions» i variants. A més, va ser pioner a incorporar nous llenguatges, incloent-hi una quantitat notable d’anglicismes, al seu text. L’objectiu era clar: aconseguir una llengua àgil, versàtil i natural que s’adaptés a les seves necessitats com a creador, passant per davant de les peticions de l’acadèmia.
Com a resultat, la llengua de Vida Privada reflecteix el món en transformació que retrata un món que ràpidament va passar d’una societat agrícola a una d’urbana i industrial, on els valors i la religió anaven perdent el seu espai a cada generació.
La modernitat inevitable
Vida Privada no és només un document històric, sinó un text fundacional i un referent de la modernitat catalana. Sagarra va ser un cronista que va saber atrapar el present recent i candent de la seva ciutat amb una distància objectiva sorprenent, utilitzant tècniques que avui trobaríem naturals en sèries o pel·lícules.
L’obra —amb la seva complexitat tonal, el seu ritme narratiu sincopat i la seva voluntat de capturar els punts de fractura d’un món en canvi— és una novel·la que resisteix. Ara la pregunta és: podrà la complexitat i el dinamisme d’aquesta obra captivar el jovent actual, malgrat la distància històrica, i consolidar-se definitivament com el clàssic modern ineludible?
