Novel·la romàntica: per què continuem llegint històries d’amor?

[Per l’Equip de Redacció]

Poques emocions han generat tantes històries com l’amor. Des dels mites de l’Antiguitat fins a les novel·les que avui ocupen les llistes dels llibres més venuts, les relacions sentimentals han estat un dels motors més constants de la ficció narrativa.

Encara que sovint es parla de la novel·la romàntica com si fos un gènere menor o previsible, la realitat editorial és tossuda: milions de lectores i lectors d’arreu del món continuen triant gaudir (i patir) amb aquest tipus d’històries.

L’amor, el desig, els malentesos, la frustració, la desconfiança o la pèrdua provoquen tensions que afecten directament els personatges, els obliguen a prendre decisions i a triar…, i triar implica obstacles, tensió i transformació.

En aquest article analitzem què és la novel·la romàntica, quines són les seves característiques principals, com ha evolucionat com a gènere literari i quins subgèneres existeixen actualment.

Comencem?

La novel·la romàntica és un gènere narratiu en què el conflicte central gira al voltant d’una relació amorosa. Tanmateix, per entendre què és la novel·la romàntica com a gènere no n’hi ha prou que hi hagi amor o desamor. Si fos així, gairebé tota la literatura occidental es podria considerar romàntica en una mesura o una altra.

Anna Karènina, Madame Bovary o La Regenta són (també) històries d’amor, però no es classifiquen com a novel·les romàntiques.

Passa el mateix a The Remains of the Day o a Persuasion, on la dimensió sentimental hi és present, però subordinada a altres eixos narratius com la memòria, la crítica social o el pas inevitable del temps.

Podríem afirmar quelcom semblant de La plaça del Diamant, on la relació matrimonial funciona com a punt de partida, però la història es desplaça cap a la pèrdua d’identitat, l’opressió social i la transformació històrica de la protagonista.

La diferència entre unes històries i les altres rau en la funció de l’amor dins del relat.

En la novel·la de gènere romàntic:

• L’amor és l’eix principal de la trama.
• El conflicte gira al voltant d’aquesta relació.
• La transformació dels personatges depèn del vincle afectiu.
• I el desenllaç sol ser emocionalment satisfactori per als personatges protagonistes.

Tota història necessita un conflicte, i la novel·la romàntica «ho sap» des del seu origen.

En la seva forma més bàsica, presenta dos personatges que desitgen estar junts (ho sàpiguen o no ells mateixos) i una sèrie d’obstacles que ho impedeixen. Aquesta estructura aparentment senzilla ha demostrat ser una de les més universals de la literatura.

L’amor funciona narrativament perquè obliga els personatges a transformar-se. Qui estima s’arrisca. Qui desitja alguna cosa intensament ha de prendre decisions. I tota decisió comporta conseqüències.

L’etiqueta moderna de novel·la romàntica com a gènere comença a consolidar-se entre finals del segle XIX i principis del XX, tot i que la seva fixació editorial es produeix sobretot al llarg del segle XX, amb l’aparició d’editorials especialitzades.

Un moment clau va ser la creació de col·leccions populars com Mills & Boon al Regne Unit i, posteriorment, Harlequin Enterprises a Nord-amèrica, juntament amb la seva expansió internacional.

A Espanya, aquest model es va consolidar especialment a partir dels anys setanta i vuitanta gràcies a la difusió de la novel·la romàntica en format de butxaca i quiosc, amb un paper fonamental de segells com Editorial Bruguera, que van apropar la narrativa popular a un públic massiu. Més endavant, la implantació directa d’Editorial Harlequin al mercat espanyol va acabar de consolidar la novel·la romàntica com un producte editorial específic, amb col·leccions reconeixibles i fórmules narratives estables.

A partir d’aleshores, la novel·la romàntica deixa d’entendre’s simplement com a una novel·la en què apareixen sentiments o històries d’amor, i passa a designar un gènere amb convencions força definides.

Hi ha qui afirma que els aficionats i aficionades al gènere romàntic el que busquen és «evasió». I això és molt possible, evidentment, però un altre motiu amb molt de pes és la necessitat d’estructures narratives amb tancament: la vida real rarament ofereix una resolució clara; la novel·la, sí que ho pot fer.

Què vol dir que una estructura narrativa tingui «tancament», una resolució clara i satisfactòria?

El romanç funciona perquè presenta obstacles significatius que finalment se superen. El plaer del lector no es troba només en la vivència narrativa de l’amor, sinó en la superació de les dificultats.

Assistir a com els personatges afronten obstacles «insalvables» pot ser una de les experiències narratives més potents de la ficció.

La novel·la romàntica s’articula a través de diferents etiquetes editorials i narratives que ajuden a orientar tant lectors com editors. Aquestes categories funcionen com a formes habituals d’organitzar històries que comparteixen un mateix nucli: el conflicte amorós com a motor principal de la trama.

A la pràctica, aquests subgèneres responen a convencions de mercat i a expectatives de lectura que faciliten la identificació de determinats tipus d’històries dins del gènere. Per aquest motiu, una mateixa obra pot combinar elements de diverses categories sense deixar de pertànyer a l’àmbit de la novel·la romàntica.

A continuació, els subgèneres més habituals de la novel·la romàntica:

Romanç contemporani

És el subgènere més comú dins de la novel·la romàntica. Les històries es desenvolupen en el present i exploren relacions afectives en contextos quotidians com la feina, la família, la vida urbana o les dinàmiques personals. Solen reflectir conflictes emocionals reconeixibles i propers al lector, cosa que facilita la identificació amb els personatges.

Bridget Jones’s Diary, de Helen Fielding.

Romanç històric

La història d’amor se situa en una altra època, on el context social, polític o cultural condiciona directament la relació entre els personatges. Es pot ambientar en l’època del rei Artús, l’Anglaterra victoriana o durant guerres mundials. Les normes de classe, gènere o moral del moment històric funcionen com a obstacles narratius.

Outlander, de Diana Gabaldon.

Romanç paranormal o fantàstic

Inclou elements sobrenaturals o imaginaris com vampirs, màgia, licantrops o mons alternatius. El conflicte amorós es pot desenvolupar en castells, ciutats contemporànies amb éssers ocults o universos paral·lels.

Twilight, de Stephenie Meyer.

Romanç de ciència-ficció

Amors situats en futurs tecnològics, distopies o escenaris espacials. Pot passar en estacions espacials, colònies en altres planetes o societats altament tecnificades on la identitat humana està mediada per la tecnologia.

The Time Traveler’s Wife, d’Audrey Niffenegger.

Romanç eròtic

El desig físic forma part central del desenvolupament emocional de la parella. La dimensió sexual s’integra en l’evolució del vincle afectiu, mostrant com la intimitat influeix en la construcció de la relació.

Fifty Shades of Grey, d’E. L. James.

Romanç fosc (dark romance)

Relacions intenses, conflictives o moralment ambigües, on els límits emocionals són més extrems. Sol incloure dinàmiques de poder, atracció conflictiva o vincles psicològicament complexos.

Corrupt, de Penelope Douglas.

Romanç juvenil (YA romance)

Primers amors i processos de descobriment emocional, habitualment a instituts, universitats o entorns d’adolescència. Se centra en la construcció de la identitat afectiva i en les primeres experiències sentimentals.

The Fault in Our Stars, de John Green.

La novel·la romàntica viu actualment un moment d’enorme vitalitat editorial. Cada any apareixen nous autors i autores, noves tendències i noves maneres d’apropar-se a les relacions sentimentals. El gènere manté una sòlida base de lectors i, alhora, atrau generacions joves que descobreixen les seves històries també a través de plataformes digitals i comunitats de lectura.

Obres recents com Perfecte final feliç, de Judith Espígol, recuperen el ritme i l’humor de la comèdia romàntica contemporània. Tu el pebre i jo la sal, de Núria Fortuny, desenvolupa la popular dinàmica enemies-to-lovers, mentre que Un estiu per estimar, d’Ester Invernon, explora les segones oportunitats i les retrobades sentimentals a l’edat adulta. Entre els lectors més joves, Això no havia de passar avui, d’Ania Posada, connecta amb una generació acostumada a compartir i recomanar lectures a les xarxes socials.

Aquesta convivència d’enfocaments demostra l’amplitud del gènere i la seva capacitat per renovar-se sense perdre allò que el caracteritza: personatges que busquen comprendre’s a si mateixos també a través dels vincles que estableixen amb els altres.

La bona salut de la novel·la romàntica té molt a veure amb la seva capacitat per adaptar-se als canvis socials, incorporar noves veus i continuar oferint històries capaces d’emocionar lectors d’edats i sensibilitats molt diferents.