Escriure una vida: biografia i autobiografia novel·lades

[Per Eduardo Casellas]

Potser fa temps que penses a escriure la història d’un dels teus avantpassats, o et ve de gust explicar una etapa de la teva vida, una experiència reveladora o quelcom que va passar al teu entorn i que ningú no ha posat encara per escrit.

Tens records o fotografies, cartes, un vell diari o relats que has sentit a casa.

Però també tens preguntes.

Com reconstruir el que va passar? Què fer amb tot el que desconec? Puc imaginar què sentia algú que va viure fa dècades? Tinc dret a «fabular», inventar o suposar allò del qual no tinc certeses?

Sí, són moltes les preguntes, perquè escriure sobre persones reals planteja dubtes que apareixen aviat, fins i tot abans de començar amb les primeres línies.

La biografia i l’autobiografia novel·lades ofereixen diferents maneres d’abordar aquestes qüestions. Perquè, si es compta amb recursos propis de la novel·la, les possibilitats narratives s’amplien, però també sorgeixen dubtes sobre quan i fins a quin punt cal posar límits a la imaginació.

La biografia explica la vida d’una persona; l’autobiografia, les experiències de qui escriu. Totes dues poden centrar-se en una trajectòria vital completa o aturar-se en un període concret: la infantesa, un viatge, uns anys de feina o un episodi que va canviar el rumb d’una vida.

Per escriure una biografia, l’autor o l’autora sol investigar. Pot consultar cartes, diaris, fotografies, arxius i documents, a més de parlar amb familiars o amb persones que van conèixer el protagonista o la protagonista. En una autobiografia, els records ocupen un lloc central, tot i que també es poden contrastar amb fonts externes. La memòria ajuda a recuperar el passat, però amb el temps alguns detalls s’esvaeixen i d’altres adquireixen un significat diferent.

La biografia i l’autobiografia novel·lades incorporen recursos narratius propis de la novel·la per donar forma a aquest material. L’autor o l’autora decideix on comença la història, quins episodis hi desenvolupa i des de quina perspectiva els explica. Ha de construir escenes, treballar els diàlegs i dosificar la informació per mantenir l’interès del lector.

Aquestes tècniques també s’utilitzen en biografies que no es presenten com a novel·les. La diferència és en el plantejament de cada obra i en el marge que deixa a la reconstrucció o a la invenció. Per això, abans de començar, convé preguntar-se quin tipus de llibre volem escriure i quina relació estem disposats a mantenir amb els fets.

Imagina que vols explicar la història de la teva mare o de la teva àvia. Va marxar del seu poble als setze anys i, en els primers anys del segle XX, va arribar a l’estació de França, a Barcelona, amb una maleta de cartó o potser amb un farcell.

Has trobat mitja dotzena de cartes, escrites amb una meravellosa lletra de nena, i algunes fotografies de quan era jove. I a casa t’han explicat que l’àvia gairebé no parlava d’aquells anys, però sí que saps que, temps després, va travessar els Pirineus i va començar, una altra vegada, una nova vida.

Pots investigar com era la Barcelona on va arribar, en quin barri va viure i en què va treballar. Probablement trobaràs documents que et permetin reconstruir part del seu recorregut. I, és clar, pots convertir alguns episodis en escenes, descriure els llocs i donar forma a una conversa.

La dificultat apareix quan intentes entrar-li al cor. Tenia por quan va marxar de casa? Tenia ganes de començar de nou? Se’n va penedir mai, o sempre, d’haver deixat enrere la seva família? Pot ser que les seves cartes et donin alguna pista. Potser algun familiar recorda alguna cosa que la teva àvia va explicar molts anys després. Amb aquesta informació pots interpretar les seves decisions i plantejar una hipòtesi sobre el que sentia.

Amb els pensaments i les intencions passa una cosa semblant. Una decisió pot admetre diverses explicacions, i el fet de conèixer-ne el desenllaç no vol dir que sapiguem què passava pel cap de qui la va prendre. La narració permet explorar aquestes possibilitats, però convé tenir clar quan expliquem alguna cosa documentada, quan fem una interpretació i quan estem imaginant.

No hi ha una única resposta vàlida per a totes les obres. Una biografia basada en testimonis i documents planteja unes exigències diferents de les d’una novel·la inspirada en la vida d’una persona real. En aquesta última, l’autor o l’autora pot disposar de més llibertat per crear situacions o atribuir pensaments al protagonista, sempre que el plantejament de l’obra sigui coherent amb aquest marge de ficció.

Escriure sobre la pròpia vida tampoc no garanteix que puguem o hàgim de contar-ho tot amb exactitud. Potser recordes una discussió de fa trenta anys, però no les paraules exactes que es van dir. També és possible que avui interpretis d’una altra manera una situació que anys enrere vas viure d’una altra manera. Quan escrivim sobre el passat, la memòria i la mirada actual s’entrellacen, i reconèixer aquesta distància pot formar part del mateix relat.

Durant segles, la biografia ha estat vinculada a la història, la moral i l’exemplaritat. A l’antiguitat, les vides de personatges il·lustres permetien examinar virtuts i defectes. A l’edat mitjana, van abundar les vides de sants, centrades en la seva fe i en els seus miracles. Més endavant, les biografies de monarques, polítics i altres figures públiques també han tingut per objectiu donar llum a les seves gestes o justificar els seus excessos.

A començaments del segle XX, autors com Lytton Strachey i Emil Ludwig van contribuir a renovar el gènere. A Eminent Victorians, Strachey va retratar amb ironia quatre figures de l’època victoriana i en va qüestionar la imatge pública. Ludwig, a Napoleón, va abordar la trajectòria de l’emperador atenent tant les seves decisions històriques com la seva personalitat.

Altres autores han contribuït de manera destacada al desenvolupament de la biografia literària. Claire Tomalin va reconstruir la vida de Jane Austen a Jane Austen: A Life, allunyant-se de la imatge convencional d’una escriptora reclosa en el món rural. Hermione Lee, catedràtica emèrita de la Universitat d’Oxford, va publicar Virginia Woolf, una extensa biografia que examina la vida de l’escriptora britànica i la seva relació amb la seva obra. Totes dues mostren com la investigació documental pot donar lloc a retrats complexos, atents tant a la trajectòria personal com al context literari i històric.

En la literatura actual conviuen propostes molt diferents que mostren diverses maneres de narrar una vida real.

A Hasta que empieza a brillar, Andrés Neuman s’acosta a la vida de María Moliner mitjançant una narració literària. La llamada, de Leila Guerriero, reconstrueix des de la investigació periodística la història de Silvia Labayru, supervivent de la dictadura argentina. A La ridícula idea de no volver a verte, Rosa Montero parteix de la vida de Marie Curie i del seu diari després de la mort de Pierre Curie per entrellaçar la trajectòria de la científica amb les seves pròpies reflexions sobre la pèrdua i el dol. I a El olvido que seremos, Héctor Abad reconstrueix des de la memòria familiar la vida del seu pare, metge i defensor dels drets humans.

Evidentment, no és imprescindible escriure sobre algú «important»… perquè ningú no està en disposició de dir-nos qui és important i qui no.

Vaja, que entre la meva àvia i l’emperador de la Xina… per què no m’he de quedar amb la meva àvia?

Escriure sobre la vida d’algú (inclosa la pròpia) comença pel desig d’explicar una història: investigar-la, imaginar-la i comprendre-la.

Per acabar, deixem que les últimes paraules siguin les d’Emil Ludwig quan va explicar el seu propòsit en escriure Napoleón: