Dual - Explorar l’escriptura com a eina d’autoconeixement.
- Desenvolupar les eines narratives per plasmar «la nostra maternitat particular».
- Decidir com abordarem la maternitat en la nostra narració: veu, temps narratiu i trama.
Narrar la maternitat: el temps en què vaig ser dos
La maternitat és la loteria de les expectatives prèvies, de les confiades apostes al ‘sé com em sentiré’ i al ‘la resta del món sap com m’he de sentir’. Un atzar, com tots, inesperat i sorprenent, que planteja preguntes i aventura respostes que no s’haurien de silenciar.
Ser mare o pare és carregar un nadó, en ocasions lligat al propi cos, com si tots dos ens haguéssim fusionat i haguéssim perdut la noció d’on comença ell i on hem acabat nosaltres/es. En aquesta fusió, l’antic “jo” mor i en reneix un altre de diferent. És el dol que ningú ens anuncia.
Una transformació que pot semblar pesada com el plom, però que l’alquímia de la literatura converteix en or narratiu, tant per abordar una història amb tints autobiogràfics com per construir personatges que acompanyin el lector després d’haver tancat el llibre.
Tindrem en compte que l’experiència de la maternitat no pot reduir els personatges a ser únicament mares o pares, sinó que aquesta és només una de les facetes de la seva vida. La forma en què es relacionen amb ella ens regalarà un inestimable conflicte intern. Però no serà l’únic. Els altres conflictes —de parella, d’identitat, de desig— continuaran presents, reclamant el seu espai.
La maternitat és un dels temes més universals de la humanitat. Tanmateix, la forma de viure-la sempre és particular. Quan la maternitat es narra amb una veu pròpia, el relat resultant no s’assemblarà a cap altre que s’hagi escrit abans.
Això és el que aprendrem en aquest curs: a descobrir la nostra veu, el nostre contradictori missatge —desconfiem de les maternitats coherents—, a decidir en quina proporció abordarem el tema o quan simplement impregnarà la narració sense emfatitzar-lo. Això sí, sempre fugint dels llocs comuns. I sempre escrivint des de la veritat que incomoda, que és l’única que val la pena.
