Shirley Jackson: com neix un relat

[Per Eduardo Casellas]

Una de les primeres idees, i de les més turmentoses, de qui comença a escriure és pensar que, per compondre alguna cosa bona, cal gaudir d’una vida trepidant: viatges extraordinaris, una infantesa plena d’aventures o una història d’amor inoblidable.

Sembla imprescindible acumular experiències (com més, millor) dignes de convertir-se en literatura.

Shirley Jackson, la gran escriptora estatunidenca, autora de La loteria i de La maledicció de Hill House, parteix precisament d’aquesta qüestió en la seva conferència «Experience and Fiction», en què parla amb humor i profunditat d’una cosa que preocupa qui vol escriure ficció. 

D’on «surten» els relats? Les històries neixen de la pròpia experiència? S’inventen? Sorgeixen d’algun racó fosc només accessible a uns quants elegits?

Jackson no planteja cap recepta per escriure. El que fa és aturar-se en el procés mitjançant el qual una experiència, fins i tot aparentment insignificant, pot acabar transformant-se en un relat o en una novel·la.

Per a Jackson, la matèria de la ficció es troba en l’experiència humana més quotidiana, no necessàriament en un esdeveniment objectivament extraordinari: un gest, una conversa, una cara que recordem, una emoció o un episodi que en el seu moment semblava no tenir gens d’importància.

Quan comencem a escriure, potser tendim a buscar els arguments en allò que sembla excepcional. El que Jackson proposa és, en certa manera, mirar primer la nostra pròpia experiència i parar atenció a aquests petits elements que perduren a la memòria. Aquesta actitud canvia d’arrel la nostra manera de mirar (i també de viure) el que ens passa.

De fet, una de les idees que recorren la conferència «Experience and Fiction» és que, per a qui escriu, tot el que s’ha viscut es pot convertir en un «material» que, convenientment elaborat, pot nodrir la ficció. 

Explicar el que va passar, tant el que s’ha viscut com el que s’ha presenciat, no vol dir necessàriament haver escrit una ficció literària. Algú podria explicar exactament què va passar, qui hi era i què va succeir després. D’aquesta manera, tindríem els fets, però encara no necessàriament un relat.

Perquè aquest material es converteixi en ficció cal treballar-lo. Jackson parla de desmuntar l’experiència, examinar-la, observar-ne l’estructura emocional i tornar-la a construir. 

L’experiència se selecciona, s’organitza i es transforma. Pot semblar obvi, però és una d’aquelles idees que convé recordar quan escrivim. Una anècdota pot contenir tots els elements necessaris per a una història i, tanmateix, continuar sent només una anècdota. La feina de l’escriptor comença quan es pregunta què hi ha o què vull que hi hagi realment allà.

Aquesta feina no comença necessàriament quan ens asseiem davant la màquina d’escriure o l’ordinador. En una altra de les seves conferències, «Memòria i deliri», Jackson ho explica així:

«No puc suportar la gent que es pensa que comences a escriure quan t’asseus a l’escriptori i agafes la ploma, i que acabes d’escriure quan la deixes. Un escriptor sempre escriu, ho veu tot a través d’un vel fi de paraules, afegint descripcions ràpides a tot el que veu, sempre alerta.»

Les seves paraules canvien la perspectiva. Escriure consisteix també a estar atent: mirar, recordar, associar, preguntar-se per què una determinada escena, una persona o una frase se’ns ha quedat al cap.

Però amb parar atenció no n’hi ha prou. Que una experiència ens hagi passat no vol dir que ja sapiguem què fer-ne. Jackson ho resumeix amb una fórmula que sembla senzilla i que, alhora, deixa prou espai per a la imaginació:

«Experiència més màgia és igual a ficció».

La paraula «màgia» ens pot fer pensar en inspiració, en talent o en alguna misteriosa capacitat de l’escriptor. Però, en realitat, Jackson parla d’una cosa molt més pràctica: la màgia prové del treball de transformació que converteix allò que hem viscut en material amb potencial literari.

En el teu relat, pots canviar persones, llocs, circumstàncies, temps o esdeveniments. Pots combinar experiències diferents i inventar allò que mai no va passar. La història pot allunyar-se moltíssim dels fets que la van provocar i, tanmateix, conservar la seva veritat.

Jackson explica amb humor aquesta manera de mirar la realitat, fins i tot en les tasques més quotidianes. 

«Mentre faig els llits i rento els plats i vaig a la ciutat a comprar unes sabates de ball, m’explico històries a mi mateixa. Històries sobre qualsevol cosa, la que sigui. Simplement històries. Al capdavall, qui pot passar l’aspiradora per una habitació i concentrar-s’hi? M’explico històries. Tinc una història sobre el cove de la roba bruta que ara no puc explicar, històries sobre els mitjons que falten, històries sobre els electrodomèstics de la cuina i el cubell de les escombraries i els arbustos que hi ha de camí a l’escola i sobre gairebé tot. Les meves històries em mantenen entretinguda. Potser mai no escriuré la història de la cistella de la roba bruta —de fet, estic bastant convençuda que no ho faré—, però mentre sàpiga que allà hi ha una història, puc continuar ordenant la roba.»

No en tot el que observem «hi ha una història». El que proposa Jackson és que canviem la nostra manera de mirar el que és quotidià i comencem a sospitar que una bona història pot amagar-se a qualsevol lloc, fins i tot a l’interior del cove de la roba bruta.

Podem tenir una experiència, transformar-la i fins i tot trobar-hi una història, i així i tot no aconseguir que el lector la senti.

Imaginem una història en què algú rep una trucada de telèfon, surt de pressa de casa, camina fins a una estació de tren i espera durant mitja hora. Els fets hi són, però els lectors perceben la por, la vergonya, l’esperança, l’embranzida o la tristesa que hi ha al darrere de cadascun d’aquests actes?

Aquesta és una de les dificultats que Jackson planteja quan parla de l’experiència i de la seva transformació en ficció: l’escriptor pot estar profundament implicat en allò que explica i, tanmateix, l’emoció que sent en escriure pot no aparèixer en el text.

No n’hi ha prou d’escriure «estava molt trist» o «tenia molta por». L’emoció ha de formar part de la història, de les accions, dels gestos, de la manera com un personatge mira o respon. El lector hauria de percebre-la sense que l’escriptor hagi d’anar-s’ho explicant contínuament.

El que nosaltres sentim pertany a la nostra memòria. El que el lector sent ha de néixer del relat.

La transformació també afecta els elements que decidim conservar. Quan treballem amb una experiència real, podem sentir la temptació de mantenir-ho tot: una persona que hi era, una conversa que recordem especialment bé, un detall que ens sembla curiós, una descripció de la qual estem especialment satisfets… 

Jackson insisteix que els personatges i els elements d’un relat han de pertànyer a aquest relat. Una escena no mereix quedar-se perquè hagi passat realment. Un detall no ha de sobreviure a la reescriptura només perquè ens agrada. I la presència d’un personatge ha de respondre a les necessitats de la història.

Per això, quan revisem un relat, hi ha una pregunta senzilla que pot resultar incòmoda: què hi fa aquí aquest element? És útil per a la història que vull explicar?

Si eliminem una escena, un personatge o un detall i la història continua funcionant exactament igual…, potser encara no hem descobert per a què hi és.

La resposta a la pregunta inicial sembla clara: no necessitem una vida extraordinària per escriure literatura. Tampoc no necessitem convertir cada experiència personal en una història.

Ruth Franklin, biògrafa de Shirley Jackson, ens ofereix una imatge de l’escriptora treballant en els seus relats i les seves novel·les:

«Al final, torno a la imatge mental de Jackson que he anat construint al llarg d’aquests anys en què he estat estudiant els seus papers. M’imagino que és al seu escriptori atapeït, amb la superfície plena dels trastos de sempre: una o dues postals velles, esborranys de tres històries diferents, una carta inacabada. Potser només tenia uns quants minuts, potser els nens estaven a punt de tornar de l’escola, o el seu marit l’anava a cridar des del despatx per preguntar-li què en pensava d’alguna cosa, o havia de començar a preparar el sopar. Amb un gest distret, es treu una nota de la butxaca del vestit i l’examina. Després posa un full groc a la seva màquina Royal i es posa a escriure.»

La imatge torna la literatura al lloc d’on hem partit: la vida quotidiana.

No esperis que passi res d’extraordinari. Una conversa, un record, una cara que hem vist durant uns segons, una emoció que no acabem d’entendre o, fins i tot, una cistella de roba bruta poden convertir-se en el començament de quelcom.

Però entre l’experiència i el relat hi ha un camí: mirar, seleccionar, imaginar, transformar.