El taller d’escriptura de la fi del món
[Per Pau Pérez]
On l’espècie humana posa un peu, allà es funda un taller d’escriptura. A l’espera del que passi aviat als cràters de Mart, serveixin d’exemple els tallers “Més enllà de la natura” impartits a Longyearbyen, a l’arxipèlag noruec de Svalbard, un dels assentaments més septentrionals del món. Entre glaceres blau elèctric i sota un cel que de tan nítid sembla nounat, l’escriptora francesa Clara Arnaud va proposar-hi als participants narrar des de la perspectiva d’allò no humà.
No es referia als cadàvers, mai descompostos, del petit cementiri de la localitat, que, enterrats al permagel, conserven el virus —encara viu— de la grip espanyola de 1918. Es referia a una altra forma de resistència: la de les glaceres i els fiords, que protesten, ploren, guarden dol i fugen. Es referia al fet que un os polar no és un transsumpte d’un ésser humà sinó un animal que percep de forma diferent, i això és el que un escriptor ha de reflectir.
L’enfocament del taller parteix d’una premissa incòmoda: la paraula natura ha perdut el significat perquè ja no és una cosa separada de nosaltres. Hem canviat el clima i amb això hem destruït qualsevol possibilitat de natura verge. L’únic exercici ètic —i alhora artístic— que ens queda és escriure des de la perspectiva del gel, que no és la d’un senyor de Massachusetts.
Des de fa un temps, a Longyearbyen està prohibit morir. Si després de la classe d’escriptura notes que la vida se te’n va, has de, per indicació de les autoritats, tornar al continent para no eternitzar-te al permagel. Així ho han disposat les autoritats noruegues, que també et comminen a armar-te amb un fusell si surts del perímetre de Longyearbyen perquè a l’illa hi ha més ossos polars que persones. On troben, doncs, la seva inspiració els participants en el taller d’escriptura si no són amics del risc extrem? Al museu de Svalbard. Allí es poden veure ullals de narval, raspalls de dents de fusta dels anys vint, trampes per a guineus, trineus o fòssils marins. La tasca que cal completar és escriure poemes sobre un d’aquests objectes sense esmentar la intervenció humana. No es tracta d’un exercici de personificació, sinó d’empatia radical vehiculada per un canvi complet de punt de vista. Aquesta proposta de descentrament obre noves possibilitats a la creació lírica, sense necessitat d’armar-te amb un rifle.
Si, per contra, optes per jugar-te la vida en una caminada a la recerca d’inspiració, a dotze quilòmetres de Longyearbyen trobes el Banc Mundial de Llavors conegut com la Volta Global. La reserva d’emergència de la biodiversitat del planeta es va excavar al permagel, tot confiant que, com el seu nom indica, el gel no es fondria. Però la predicció va fallar, com en qualsevol novel·la que es preui. Construïda a prova de bombes i terratrèmols, la volta es va inundar parcialment a causa del desgel i es van haver d’invertir molts milions de dòlars a reformar-la. El taller d’escriptura d’Arnaud és, de fet, una mena de volta. Aquella arxiva la vida vegetal que pugui desaparèixer; el taller registra la perspectiva d’allò no humà abans que s’extingeixi.
El dramatisme es mesura en escales de temps. El relat d’una discussió de parella resulta més dramàtic que el de l’encara llunyà fi del món. Però davant la Volta de Llavors, assetjada per la dissolució del permagel, el participant en el taller d’escriptura comprèn la veritable dimensió i urgència de la trama principal del relat del món. I escriu perquè no desaparegui no només la perspectiva del que no és humà, sinó també d’allò que ho és.
Clara Arnaud va arribar a Svalbard després d’un llarg viatge en vaixell, travessant el mar de Barents. Va dir que calia demanar permís a l’arxipèlag per entrar-hi, renunciant a la intromissió cruel de l’avió. Longyearbyen brillava sota el sol de mitjanit i va decidir que, si el temps ho permetia, la sessió de cloenda del taller se celebraria a l’aire lliure, per escriure al gel el que viu i està sentint el gel.
Les deu places del taller es van exhaurir. Però són molt poques per a la ingent tasca de qüestionar les fronteres entre natura i cultura. Entre morts que continuen malalts, glaceres en retirada, ossos desnonats pel desgel i llavors a redós de la fi del món, escriure és un intent —segurament en va— de resistir.
