El desig, el cos i la física del conte: Carme Serna i l’art de la brevetat
[Per l’Equip de Redacció]
En el marc de les activitats acadèmiques i de lectura de l’Itinerari de Conte de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, l’alumnat va tenir l’oportunitat de trobar-se amb l’escriptora i actriu Carme Serna, exalumna de la casa.
L’acte, conduït per la professora Olga Jornet, va girar entorn del seu primer recull de relats: Perdona’m per desitjar-ho tant, guardonat amb el Premi Mercè Rodoreda de Contes 2023.
Una conversa entre escriptora i públic on es va reflexionar sobre com gestar la veu pròpia, la construcció dels personatges des de la corporalitat i la disciplina indispensable de la reescriptura.
De la pulsió creativa a la trobada amb el conte
Carme Serna (Palma, 1981), llicenciada en interpretació per l’Institut del Teatre, va explicar que la voluntat de narrar l’ha acompanyada des de la infantesa com una pulsió artística global.
Va ser durant el confinament de la pandèmia quan va decidir canalitzar aquesta inquietud inscrivint-se als cursos virtuals de l’Escola. Tot i que, inicialment, pensava que s’orientaria cap a la novel·la, el pas pels cursos li va permetre descobrir que la seva veu natural residia en la brevetat i la intensitat del conte, un gènere que concep com a un espai de llibertat i exploració.
El cos, la foscor i la mirada no complaent
El recull Perdona’m per desitjar-ho tant aplega 15 relats que proposen un trànsit per les diferents etapes de la vida —des de la infantesa fins a la maduresa— sostingut sobre una geografia física i íntima.
Serna aposta per una mirada desidealitzada i complexa sobre temes com la maternitat, l’amistat, les relacions de parella o la pressió social i territorial a les Illes Balears. En la seva narrativa, la foscor i l’hostilitat del món s’equilibren amb la dolçor, la tendresa i una ironia vitalista, un contrast influït tant per la seva percepció de la realitat com per la seva experiència professional en l’àmbit de l’art dramàtic i el clown d’hospital.
De l’escenari a la pàgina: encarnar el personatge
Un dels punts centrals de la trobada va ser explicar com va traslladar l’ofici d’actriu a la creació literària. Per a Serna, la vivència de l’escena és decisiva a l’hora de construir ficció: conceptes com l’arc de transformació del personatge, l’objectiu o la diana no es plantegen només de manera teòrica, sinó que passen primer pel cos.
La imatge visual i la intuïció escènica funcionen com a detonants de la història i li permeten que el subtext i la dimensió física dels personatges tinguin una presència palpable en el text.
La llengua com a matèria viva i identitat
La conversa va posar l’accent en l’evolució del registre lingüístic al llarg del recull. Si bé els primers relats del llibre utilitzen una llengua més estandarditzada, a mesura que l’autora va consolidant la seva seguretat narrativa a través dels relats, emergeix amb força la riquesa del català de Mallorca.
L’ús de paraules apreses en l’entorn familiar i la recerca de la sonoritat pròpia no responen a un ornament superficial, sinó al seu desig de reivindicar la diversitat de la llengua i aportar versemblança emocional a les històries.
L’arquitectura del recull i l’ètica de la reescriptura
Finalment, l’acte va abordar el procés d’ordenació i edició del llibre. El conte que dona títol al volum, Perdona’m per desitjar-ho tant, funciona com a eix central i frontissa conceptual de tot el conjunt, articulat al voltant del desig com a motor de transformació de les protagonistes.
Serna va destacar la importància de prendre distància respecte als propis textos, escoltar les lectures crítiques del claustre docent i acceptar la renúncia al que és superflu, entenent que la reescriptura i el tall rigorós són condicions indispensables per assolir la puresa narrativa.
