-
Descobrir quines facetes del jo, de la intimitat, del secret i de l’experiència personal ens resulten més fèrtils per alimentar la nostra escriptura.
-
Llegir i estudiar diverses formes i tècniques dels anomenats «textos del jo»: el diari, l’epístola, la memòria, l’autobiografia, l’autoficció, la confessió…
-
Escriure un «text del jo» a partir de les consignes proposades a l’aula.
Tota escriptura del jo és un exercici de recerca, una pregunta per l’existència, una mirada a la humanitat des del que ens és més pròxim, més tangible, més íntim: el nostre propi cos. És clar que allò personal és polèmic: hi ha qui llegeix «les literatures del jo» com un gest egoista, però també ens convindria pensar que potser els textos que neixen de l’íntim responen igualment a aquesta participació en el repte comú i universal que els humans ens vam imposar fa ja molts segles: respondre a les preguntes de qui som, què fem aquí i quina és la nostra història.
Tota escriptura del jo —o el que és el mateix, aquest cúmul de gèneres en què inclourem l’autoficció, el diari íntim, l’autobiografia, la confessió, l’autoretrat, l’epístola i la memòria— és una invitació a la generació d’idees, un gènere literari generós, no tan fàcil d’elaborar, no tan egoista, no tan evident com semblaria. El jo també pot ser la base de la més elaborada de les ficcions.
Una veritat privada també pot estar plena de múltiples i sucoses mentides. D’aquí les preguntes a què respondrem llegint, debatent i escrivint plegats: què fer amb l’íntim en l’escriptura? On escampar els nostres secrets? Quant d’espai cedir a l’experiència? I, és clar: què significa aquesta necessitat d’explicar-ho tot?
Per Luna Miguel
Luna Miguel