L’orfebreria de la paraula. Virtudes Olvera i l’art del conte
[Per l’Equip de Redacció]
El passat maig, l’Auditori Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès va ser l’escenari d’un dels moments significatius de l’any acadèmic per a l’Escola d’Escriptura: en el marc de les activitats de lectura de l’Itinerario de Cuento, l’alumnat va tenir l’oportunitat de dialogar amb l’escriptora Virtudes Olvera, l’obra de la qual —Mamíferos (Ed. Esdrújula, 2024)— va ser seleccionada pel claustre docent per ser analitzada i debatuda al llarg del curs.
La conversa amb l’autora, centrada en el seu llibre, va ser una dissecció tècnica i estètica dels mecanismes que regeixen l’art del conte. A través de la mirada d’Olvera, vam poder explorar com es construeix la brevetat, des de la recol·lecció lèxica fins a l’ètica de la reescriptura. Vam reafirmar que el conte és, per damunt de tot, orfebreria narrativa.
L’ontologia del detall: el conte com a successió de vida
Per a Virtudes Olvera, l’elecció del conte com a vehicle d’expressió no va ser només una qüestió de practicitat inicial, sinó un descobriment de la seva pròpia veu. Olvera sosté que la vida no és un concepte abstracte, sinó una «successió de petits detalls posats en fila».
Mentre que la novel·la es pot permetre l’expansió, el conte té la virtut d’aturar-s’hi i fixar la lupa en el que és domèstic. Dormitoris. Cuines. Espais carregats de memòria on els detalls simbòlics tenen el poder de condicionar l’existència dels personatges.
En la narrativa breu, l’ús d’aquest enfocament directe al detall permet que un element quotidià es carregui de significat i símbol, convertint el que és petit en transcendent.
L’arquitectura de l’inici: el títol i la primera frase
Un dels punts tècnics més reveladors de la sessió va ser la importància que Olvera atorga a l’arrencada del relat. Per a l’autora, el procés creatiu sol començar amb el títol, que funciona com a un resum personal del tema i del tractament estètic.
Un cop triat el títol, la primera frase —sovint aïllada ortotipogràficament en els seus contes— actua com a «titular» que determina el to, la música i l’atmosfera de tota la peça. Aquest primer «vers» ha de respirar sol i generar una estranyesa en qui llegeix, forçant un silenci que condiciona la resta de la lectura. És el senyal que indica quin tipus de «dansa» s’executarà en el text.
El lèxic com a eina de precisió
Olvera es defineix a si mateixa com a una «jornalera de la literatura». El seu mètode de treball fuig de la improvisació i es recolza en una tasca constant de recol·lecció lèxica. L’autora utilitza llibretes on anota «paraules saboroses» o termes que sent en entorns rurals o quotidians, els quals trasllada després a un arxiu més gran segons el tractament estètic que requereixi el conte.
Exemples com l’ús de burgaño —per descriure una aranya en un entorn rural— o la creació de verbs com abejear, demostren que la forma i el fons s’han de nodrir mútuament. Aquesta precisió terminològica no busca el preciosisme buit, sinó la versemblança emocional: un paràgraf rodó es construeix amb «saquets de paraules» que pesin i que siguin coherents amb l’univers del relat.
L’el·lipsi orgànica i la tensió narrativa entre bellesa i crueltat
L’ús d’animals a Mamíferos (gossos, vaques, fures) és una decisió tècnica per potenciar la càrrega simbòlica sense recórrer a la descripció directa. Olvera utilitza l’animal com a un «vas comunicant» amb allò instintiu i ancestral, fet que permet que el text s’ompli d’informació subliminar a través de l’el·lipsi. Aquesta tècnica afavoreix que el que no s’ha dit ocupi el centre del relat, quelcom vital en un gènere on cada paraula ha d’estar justificada.
L’estètica d’Olvera es caracteritza per un contrast constant entre lírica i sordidesa. Aquesta dualitat no és casual, sinó una estratègia per generar tensió narrativa. En trencar una atmosfera lluminosa amb un element de crueltat —com un llamp en un dia assolellat—, es prepara el lector per a un gir de versemblança impactant.
L’ètica de la reescriptura i l’art de la renúncia
Finalment, la trobada va subratllar que l’art del conte és, en gran manera, l’art de saber què eliminar. Olvera va compartir amb l’alumnat la duresa del procés de reescriptura, on és fonamental identificar el que és superflu.
L’autora utilitza un document de «retalls» per guardar paràgrafs que, tot i ser brillants, no aporten res a la història. Aquesta tasca d’honestedat és necessària per descartar contes que neixen «tossuts» i que no quallen malgrat els esforços estructurals.
Escriure, per a Olvera, implica una mirada valenta cap a l’interior per traduir la realitat en un llenguatge escrit que sigui capaç de salvar-nos i de trobar vida en la pròpia literatura.
Aquest acte a l’Escola d’Escriptura va reafirmar que el mestratge en el conte requereix la tècnica més rigorosa i que cada relat és una oportunitat per mirar cap als «descampats emocionals» amb les eines de l’ofici ben esmolades.
