Què passa al cervell quan llegim ficció: empatia, imaginació i dopamina

[Per l’Equip de Redacció]

Quan obrim una novel·la sovint pensem que estem fent alguna cosa relativament senzilla: ens asseiem (al sofà de casa, en un tren, a la terrassa d’un bar…), llegim, passem pàgines i seguim una història.

Tanmateix, des del punt de vista neurològic, hi està passant alguna cosa molt més complexa. Llegir ficció activa múltiples regions cerebrals, modifica temporalment les connexions neuronals i converteix el lector en el protagonista d’una experiència simulada.

En altres paraules: quan llegeixes una novel·la, el teu cervell «viu» les paraules.

Durant les últimes dècades, la neurociència ha estudiat què passa exactament quan una persona s’endinsa en la lectura d’una novel·la. Els resultats són sorprenents.

La ficció entreté, enriqueix… però també enforteix la imaginació, estimula la comprensió emocional dels altres i pot, fins i tot, alterar temporalment el funcionament de determinades xarxes cerebrals.

Com el cervell interpreta la lectura de ficció

Aprenem a llegir associant signes gràfics amb sons i significats. Però, un cop adquirida aquesta habilitat, el cervell duu a terme operacions molt més sofisticades.

Quan llegim una frase com «la Maria caminava per una platja deserta mentre sentia el murmuri de les onades a la riba», no ens limitem a comprendre’n el significat lingüístic. El nostre cervell genera imatges mentals, recrea sons, construeix espais i anticipa emocions.

D’alguna manera, crea una realitat virtual utilitzant únicament paraules. Per això dues persones poden estar assegudes en silenci llegint el mateix llibre i estar experimentant mons completament diferents.

El cervell converteix la lectura en una experiència real

Un dels descobriments més fascinants de la neurociència és que determinades regions cerebrals poden respondre de manera similar davant d’una experiència viscuda i una experiència imaginada amb intensitat.

Els investigadors anomenen aquest fenomen «simulació encarnada». Quan un personatge corre, salta, abraça algú o agafa un objecte, s’activen regions cerebrals relacionades amb aquestes mateixes accions.

Vol dir que el lector vulgui aixecar-se i córrer per l’habitació?

Doncs no (almenys, no per la lectura), però les àrees motores del cervell participen en la representació mental de l’escena.

Quelcom semblant passa amb les descripcions sensorials. Si en una novel·la s’esmenta l’aroma del cafè acabat de fer, una textura aspra o el soroll d’una porta que grinyola, s’activen regions associades a aquests estímuls.

Una experiència «real» imaginada

La literatura aconsegueix d’aquesta manera una cosa extraordinària: estimula experiències sense necessitat que ocorrin físicament. No vivim literalment el que els passa als personatges. Sabem en tot moment que som asseguts a un sofà, en un llit o en un tren llegint una novel·la, però… el nostre cervell activa molts dels mateixos mecanismes que utilitza quan experimentem determinades situacions.

Per això podem sentir tensió quan un personatge fuig, tristesa quan perd algú estimat o alegria quan assoleix un objectiu. En general, no confonem ficció i realitat, però durant la lectura construïm una simulació mental prou intensa per provocar respostes emocionals autèntiques.

D’alguna manera, habitem temporalment una experiència imaginada. Acompanyem els personatges en les seves decisions, compartim les seves incerteses i reaccionem emocionalment al que els succeeix, malgrat saber que tot passa únicament a les pàgines del llibre.

Paraules que sincronitzen dos cervells

Tot escriptor intenta transmetre al lector una imatge, una emoció o una idea. El que és interessant és que la ciència ha demostrat que aquest procés té una base neurològica real.

Quan llegim, hi intervenen àrees fonamentals del llenguatge com les regions de Broca i Wernicke. Aquestes zones permeten interpretar paraules, construir significats i relacionar conceptes.

Però la lectura va més enllà de la comprensió lingüística. Diversos estudis suggereixen que es produeix un fenomen conegut com a «acoblament neuronal». A mesura que el lector segueix la història, determinats patrons d’activitat cerebral tendeixen a alinear-se amb l’estructura narrativa creada per l’autor.

És com si dues ments establissin una conversa silenciosa a través del text. I potser per això sentim que alguns escriptors semblen parlar-nos directament… a nosaltres.

La ficció enforteix l’empatia

Un dels descobriments més citats en els estudis sobre lectura és la seva relació amb l’empatia. Les novel·les ens obliguen constantment a entrar a la ment d’altres persones. Comprenem les motivacions dels personatges, interpretem les seves emocions, analitzem els seus conflictes i intentem anticipar les seves decisions.

Aquest exercici activa regions relacionades amb l’anomenada «Teoria de la Ment», una capacitat cognitiva que ens permet comprendre que altres persones tenen pensaments, creences i emocions diferents dels nostres.

Com més desenvolupada està aquesta habilitat, millor interpretem les intencions alienes i més fàcilment ens podem posar a la pell dels altres. Per això alguns investigadors sostenen que la ficció funciona com una mena de gimnàs emocional. Cada novel·la ens ofereix l’oportunitat de practicar alguna cosa que després fem servir en la nostra vida quotidiana: entendre altres éssers humans.

La curiositat també té recompensa química

Per què ens costa tant deixar una novel·la interessant? Per què continuem llegint una pàgina, una escena, un capítol més quan ja hauríem de ser dormint? Part de la resposta és a la dopamina.

Aquest neurotransmissor participa en els mecanismes cerebrals relacionats amb la recompensa, la motivació i l’anticipació. Quan una història planteja preguntes, genera suspens o introdueix conflictes sense resoldre, el cervell entra en un estat d’expectativa.

Volem saber què passarà després. Necessitem completar la informació que ens falta. Cada descobriment, revelació o gir argumental satisfactori produeix una petita sensació de recompensa que ens impulsa a continuar avançant.

La narrativa manté actiu el nostre desig de saber-ne més: els escriptors i escriptores han fet servir aquests recursos durant segles de manera intuïtiva (i encertada). La neurociència simplement ha començat a explicar per què funcionen tan bé.

L’estudi que va observar canvis al cervell dels lectors

El 2013, investigadors de la Universitat d’Emory van dur a terme un experiment que va cridar l’atenció de la comunitat científica. Durant diversos dies, un grup de participants va llegir capítols d’una novel·la mentre els investigadors analitzaven la seva activitat cerebral mitjançant ressonància magnètica funcional.

Els resultats van mostrar canvis en els patrons de connectivitat cerebral no només durant la lectura, sinó també després d’haver acabat cada sessió. És a dir, els efectes de la immersió narrativa semblaven mantenir-se més enllà del moment concret en què els participants estaven llegint.

Els autors van comparar aquest fenomen amb una mena de «ressò neurològic» de l’experiència narrativa: una empremta temporal que romania activa fins i tot quan el llibre era tancat. Encara que queda molt per investigar, aquests estudis suggereixen que les històries tenen un impacte més profund del que solem imaginar.

Què significa tot això per a qui escriu?

Per a una escriptora o un escriptor, aquests descobriments tenen una conseqüència apassionant. Les històries de ficció, novel·les o contes, són capaces de modificar temporalment l’activitat cerebral dels lectors.

Cada descripció activa imatges mentals. Cada conflicte narratiu impulsa una anticipació. Cada personatge pot aconseguir que el lector comprengui perspectives diferents de la seva.

Quan escrius ficció estàs construint simulacions cognitives i emocionals capaces de deixar empremta en qui les llegeix. Potser per això recordem algunes novel·les durant dècades. No les emmagatzemem simplement com a informació. Les incorporem com a experiències viscudes.

Llegir per comprendre el món

La ciència confirma alguna cosa que els lectors intuíem des de fa molt de temps: llegir ficció ens transforma.

Els llibres contenen respostes infal·libles? És evident que no. O, almenys, no necessàriament. La narrativa de ficció ens converteix en millors persones? Tampoc, és clar, però sí que ens permet assajar vides diferents de la nostra.

Vivim aventures que, potser, mai no tindrem. Coneixem pobles i ciutats que no visitarem mai. Ens apropem a homes i dones amb vides molt diferents de les nostres. I sentim emocions que potser, d’una altra manera, no experimentaríem.

Durant unes hores observem el món a través d’altres mirades, comprenem conflictes aliens i participem en experiències que existeixen únicament en la nostra imaginació. Sabem que estem llegint ficció, però les emocions que experimentem són perfectament reals.