L’estrany cas de Romain Gary i Émile Ajar: l’escriptor que va enganyar la crítica i va guanyar dues vegades el Goncourt
[Per l’Equip de Redacció]
El cas de Romain Gary i el seu pseudònim Émile Ajar és un dels enganys més grans de la història de la literatura. Un escriptor que va guanyar dues vegades el Premi Goncourt i va demostrar com la crítica literària pot canviar completament el seu judici segons el nom de l’autor.
La història de l’escriptor francès Romain Gary és una d’aquelles anomalies que obliguen a mirar la literatura amb uns altres ulls.
D’una banda, tot i ser un dels grans de la literatura europea, la seva relació amb la crítica francesa va ser, durant anys, profundament tensa.
De l’altra, Gary ha estat l’únic autor que ha guanyat dues vegades el Premi Goncourt, el més prestigiós de França, i per aconseguir-ho va haver de… fingir, mentir i enganyar.
Com ho va fer?
Fart dels crítics que l’atacaven sense pietat, va decidir estripar les cartes, gastar-los la broma més humiliant i riure-se’n. Per fer-ho va inventar un altre escriptor, una altra identitat i, el que és pitjor, un altre «estil».
Però, per què la crítica va tractar Gary tan malament?
La resposta no és simple, però tampoc és misteriosa.
Alguns diran que les crítiques negatives que va rebre eren determinades pel gust dominant i el moment històric de la literatura francesa, però d’altres no tindran cap inconvenient a atribuir el rebuig envers Gary als prejudicis i a la supèrbia de qui gaudia de cert poder en el món literari de l’època.
Romain Gary en la literatura francesa: un autor reconegut, però qüestionat per la crítica
Des dels anys cinquanta, Gary era una figura pública d’enorme prestigi: heroi de l’aviació de la França Lliure durant la Segona Guerra Mundial, diplomàtic, cosmopolita, poliglot i autor publicat en grans editorials.
Tanmateix, en el París literari de la postguerra, on dominaven corrents com l’existencialisme i més tard l’estructuralisme, la crítica valorava molt l’experimentació formal, la densitat teòrica i la ruptura amb el relat tradicional.
Gary, en canvi, escrivia des d’un altre lloc. Les seves novel·les tendien cap al narratiu, l’emocional, l’humanista. Li interessaven els personatges, les contradiccions morals i els grans temes com la guerra, la identitat, la compassió o el sentit de la vida.
I tot plegat, en determinats cercles crítics, va començar a ser vist com un defecte.
Per què la crítica literària rebutjava Romain Gary: estil, època i prejudicis
La crítica va subestimar Gary? Sí, ho va fer, però no el va ignorar. Al contrari: Gary era llegit, ressenyat i debatut, però també col·locat en una categoria incòmoda: la d’autor important, però massa convencional o «clàssic» per a la seva època.
En altres paraules, no encaixava en el model d’escriptor que la crítica francesa començava a valorar com a modern o rellevant.
La seva narrativa era massa clara per a alguns, massa sentimental per a d’altres, massa narrativa en un moment en què es premiava el que era fragmentari o experimental.
Aquest tipus de desajust va generar un fenomen molt conegut en la història literària: l’autor que és reconegut institucionalment i popularment, però qüestionat críticament.
La crítica literària com a sistema d’expectatives
Aquí apareix un punt clau: la crítica literària avalua textos, però també treballa amb expectatives. Quan un autor publica una obra nova, es llegeix des del que ja es creu saber d’ell: el seu estil, la seva trajectòria i el seu lloc en el sistema literari.
En el cas de Gary, aquest «marc previ» s’havia tornat rígid. Les seves novel·les eren interpretades dins d’una imatge ja fixada de l’autor: la d’un escriptor seriós, correcte, una mica clàssic i, fins i tot, previsible.
Què vol dir això? Bàsicament que, en alguns casos, la crítica no estava reaccionant només als textos, sinó a la idea que es tenia o es volia tenir de l’autor. És a dir, fins i tot els crítics literaris, molts d’ells reconeguts experts, es deixaven influir pels seus prejudicis.
La gran mentida: com Romain Gary es va convertir en Émile Ajar
A mitjan anys setanta, cansat de la manera com la crítica francesa l’encasellava, va decidir fer alguna cosa «experimental i nova»: desaparèixer com a autor… i tornar a néixer amb un altre nom. Aquest nou autor es va dir Émile Ajar.
Però Ajar no va ser només un pseudònim. Gary va dur a terme una construcció completa i deliberada, i va crear tota una identitat literària alternativa.
Per mantenir l’engany, necessitava a més una persona real que actués com a «cara visible» de l’autor. I el seu propi nebot, Paul Pavlowitch, va acceptar d’interpretar públicament el paper d’Émile Ajar.
Durant més de quatre anys, entre el 1974 i el 1978, Pavlowitch va acudir a entrevistes, va respondre la premsa, va fer declaracions i va sostenir la biografia fictícia de l’escriptor.
Mentrestant, Gary romania en un segon pla, dirigint el joc des de l’ombra.
L’operació va funcionar de manera sorprenent. La crítica francesa va rebre les novel·les d’Ajar (especialment La vida al davant) com l’aparició d’una veu completament nova: fresca, emocional, directa i molt diferent de l’estil que atribuïen a Gary.
I ningú, ni el més intel·ligent i savi dels crítics literaris, no va sospitar que tots dos autors, Ajar i Gary, eren la mateixa persona.
El segon Premi Goncourt de Romain Gary com a Émile Ajar (1975)
El 1975, La vie devant soi (La vida al davant), signada per Émile Ajar, va guanyar el Premi Goncourt, i el jurat estava convençut de premiar un nou talent literari.
De fet, el reglament del premi prohibeix rebre’l dues vegades. Però com que ningú no sabia que Ajar era Gary, el sistema va funcionar sense contradicció aparent: es van premiar dos autors que en realitat eren un de sol.
Durant diversos anys, el secret es va mantenir intacte. Ni la crítica, ni el jurat ni el món editorial no van sospitar la veritat fins poc abans de la mort de l’autor.
El 1980, Romain Gary va publicar un text titulat Vie et mort d’Émile Ajar, on confessava explícitament que ell era també l’autor darrere del pseudònim. És a dir, no va ser una filtració ni una investigació periodística: va ser una confessió deliberada del mateix escriptor.
Què revela el cas Romain Gary i Émile Ajar sobre la crítica literària
Més enllà de l’impacte biogràfic, el cas Gary/Ajar funciona com a una demostració extrema d’alguna cosa incòmoda: la crítica literària sovint avalua textos, però també avalua identitats, moltes vegades des del prejudici, tant positiu com negatiu.
Quan l’obra es llegia com a «Gary», estava condicionada per una trajectòria, un prestigi i unes expectatives prèvies.
Quan es llegia com a «Ajar», aquestes capes desapareixien i el text es percebia d’una manera completament diferent.
El mateix escriptor, dos noms, dues recepcions oposades.
El valor literari: com el construïm?
El cas de Gary reflecteix la manera com construïm el valor literari.
La crítica no va atacar Gary per simple incapacitat —que també la va tenir, és clar—, sinó perquè el va llegir a través d’un dens filtre de prejudicis i dins d’un sistema d’expectatives en què ell no encaixava.
I quan va canviar el marc, és a dir, quan va canviar el nom, va canviar també el judici de la crítica.
Això revela que la valoració literària és, també i massa sovint, reputació, context, etiqueta i posició dins d’un sistema cultural, social i econòmic.
Romain Gary, l’autor que va demostrar que el cànon és una il·lusió controlada
La història de Romain Gary / Émile Ajar és una història sobre percepció, qualitat i sobre el que mereix (i el que no) ser considerat literatura.
Gary va canviar d’estil mentre va ser Ajar?
No: no va canviar ni l’estil, ni la mirada, ni la tècnica.
Va canviar el nom que signava els llibres. I això va ser suficient per canviar completament la seva valoració.
Potser aquesta no és la seva obra més gran, però sí una de les més divertides i eloqüents: amb ella va posar en evidència que en literatura el judici és també una construcció. I de vegades, una construcció fràgil.
