«Diari del lladre», les 5 paradoxes de Jean Genet que van desmantellar la moral occidental

[Per l’Equip de Redacció]

Jean Genet (1910–1986) és una figura que desafia la categorització; sovint és considerat el gran escriptor maleït del segle XX, sense rivals en el seu camp. Condemnat per furt, prostitució i vagabunderia, Genet va transformar la seva existència marginal en una obra literària explosiva que no tan sols narrava la vida als baixos fons, sinó que duia a terme una empresa de demolició total dels valors socials a través del lirisme i la reflexió política.

A la sessió sobre Diari del lladre (Journal du Voleur) que l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès va oferir amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona —amb el guiatge de l’escriptora i professora de l’Escola Mercedes Abad—, ens vam acostar al llibre esperant un relat cru de la vida criminal. Tanmateix, Genet ens obliga a encarar una realitat molt més incòmoda i contraintuïtiva; ell mateix es va comprometre activament a construir la seva pròpia llegenda, i els fets que presenta estan deliberadament magnificats per exaltar la seva ignomínia.

De la trobada amb Mercedes Abad destil·lem les cinc revelacions més impactants i contradictòries que fan de Genet —el lladre— un dels pensadors més fascinants de la literatura contemporània.

1. La presó com a llar espiritual i font de genialitat

Contràriament a la imatge de la presó com a un lloc de càstig i confinament, per a Genet la presó va ser el seu paradís i el seu lloc natural.

Genet no va tenir mai casa pròpia. Fins i tot en els seus anys d’èxit, vivia en hotels modestos i, tot i que comprava propietats per als seus amants, no hi va residir mai. La seva veritable estabilitat la va trobar entre reixes. Va escriure la majoria de les seves obres més importants —inclosa la poesia (El condenado a muerte, 1942) i les novel·les (Santa María de las Flores, 1944; Milagro de la Rosa, 1946)— mentre era empresonat.

L’indult presidencial del 1948, impulsat per intel·lectuals com Jean Cocteau i Jean-Paul Sartre, va marcar la fi de les seves penes de presó. Lluny de celebrar aquesta llibertat, va patir una crisi creativa que va durar set anys. Ell mateix ho va confessar: «Fora de la presó em sentia perdut». La presó li oferia una garantia, la certesa de ser el que era.

2. La inversió de valors: l’erotisme de l’abjecció

La genialitat de Genet rau en la seva capacitat d’embellir allò que la societat menysprea i de convertir qualsevol objecte en quelcom sublim: la seva poesia de l’abjecció.

Mentre que els seus crims reals eren sovint de poca volada, la seva obra literària exalta la brutalitat i la sordidesa. Genet transforma allò fastigós i repugnant en material eròtic i poètic: l’escopinada, en una teranyina, i els polls, en la seva cort.

3. L’acusació als acusadors: el judici a la moral del jutge

Genet opera sota una inversió absoluta de la moral i nega tot valor positiu al sistema que el condemna. En lloc de demanar perdó pels seus robatoris o per la seva vida en la marginalitat, Genet gira la crítica cap a l’autoritat que el jutja.

En una entrevista, quan li van preguntar què li havien aportat els criminals, Genet va respondre:

«La pregunta és incorrecta. El que vostè m’hauria de preguntar és què m’han aportat els jutges. Per ser jutge cal fer una carrera de dret… hi ha persones en aquest món que a 18 anys ja saben que es guanyaran la vida jutjant altres persones sense posar-se elles mateixes en perill.»

Aquesta declaració va ser demolidora. El veritable escàndol per a Genet no era el robatori ni el crim —que ell idealitzava, fantasiejant amb ser un assassí com Gil Doré—, sinó la hipocresia del sistema burgès que jutjava des d’una posició de seguretat i privilegi absoluts.

4. La vida com a pretext per construir la llegenda deliberadament

A Diari del lladre, Genet no va escriure una autobiografia; va dur a terme una operació metaliterària per cimentar la seva pròpia llegenda. Al llibre ho afirma explícitament i confessa al lector que el seu propòsit no és informar sobre qui és, sinó «qui soc ara que ho escric». Els fets de la seva vida no són més que un pretext.

Aquesta naturalesa ficcional i manipuladora de la narració es manifesta en diversos aspectes:

• L’exageració dels delictes: Encara que la història el pinta com a un gran lladre, el seu primer empresonament va ser per viatjar sense bitllet, i va robar objectes tan insignificants com una dotzena de mocadors en grans magatzems. Ell exagera aquests actes per magnificar la seva ignomínia.

• La impertinència amb el lector: Genet juga activament amb el lector, assenyalant que no té temps de narrar certs detalls, o incloent notes a peu de pàgina on confessa que ha situat una escena de Cadis a Barcelona, però es nega a corregir l’error en el text principal. La seva actitud és: l’escriptor fa el que li rau en gana.

5. La tragèdia de la soledat i el desig final de consagració

Malgrat la seva soledat brutal, Genet va passar la vida traçant una línia divisòria: vosaltres i jo. Odiava França i es negava a integrar-s’hi; veia els intel·lectuals que l’admiraven amb incomoditat i menyspreu per la seva mundanitat.

Aquest rebuig deliberat d’un món que primer l’havia rebutjat va ser el motor de la seva obra. Tanmateix, a les últimes pàgines de Diari del lladre, Genet revela una contradicció final i tràgica que il·lumina la desesperació subjacent de la seva existència. Després d’afirmar que el presidi li ofereix més alegria que els honors mundans, es retracta:

«Malgrat tot, seran aquests els que cercaré. Aspiro a ser reconegut i consagrat per vosaltres.»

Aquesta aspiració a ser consagrat per aquells a qui s’ha passat la vida humiliant revela la tragèdia de l’home rebutjat. Genet —el rodamon que no va tenir mai casa, el poeta de l’abjecció— no va poder escapar a la necessitat humana de reconeixement.

La legitimació del marginal

L’obra de Jean Genet ens ensenya que la bellesa i la moralitat són conceptes mal·leables, capaços de barrejar-se. Va convertir la trivialitat crua de la seva vida en una bellesa onírica. En forçar l’abjecció i la delicadesa a coexistir, ens fa qüestionar on rau realment el que és vil i el que és sublim.

La vida de Genet va ser el seu material i la seva obra, la seva llegenda. Però, si al capdavall el gran subversiu anhelava la consagració de la societat que va destruir amb les seves paraules, ¿la seva transgressióva ser un acte de llibertat radical o, en última instància, la prova més amarga i solitària que ningú no pot escapar a la necessitat de ser estimat i validat?