El taller literari que va canviar les lleis sobre l’assassinat
[Per Pau Pérez]
És fàcil passar vergonya en sentir un escriptor assegurant que si no escrivís es moriria. Alguns diuen que no saben fer res més i afegeixen que escriure i respirar és el mateix per a ells. Al·lucinacions fisiològiques a banda, hi ha llocs on l’escriptura sí que s’acosta a un exercici de pura supervivència. A la presó de San Quentin, que va allotjar durant dècades el corredor de la mort més famós dels EUA, els participants en un taller afronten escrivint condemnes a cadena perpètua.
Des de la seva fundació fins ben entrat el segle XX, la gestió privada de San Quentin es va traduir en pallisses, dutxes a pressió i explotació laboral dels interns. No obstant això, a la dècada de 1940, el nou director, Clinton Duffy, va prohibir l’ús del fuet, va acomiadar els guàrdies més abjectes, va incorporar psiquiatres i cirurgians a l’equip de la presó i va impulsar la creació d’una biblioteca i programes educatius. Tot i que la presó va continuar sent escenari de barbaritats durant dècades, aquesta va ser la llavor que, mig segle després, va fructificar en la posada en marxa del taller que els mateixos presos van batejar com a Brothers in Pen.
El va fundar el 1999 Zoe Mullery, una docent amb un màster en escriptura creativa que treballa per a l’ONG William James Association. Des de fa 27 anys es trasllada cada dimecres des del districte de Mission de San Francisco fins al comtat de Marin per creuar els murs de San Quentin. Allà, reunida en cercle amb un grup de presos amb llargues condemnes, escolta. Escolta persones que tenen molt pocs interlocutors. I ho fa de tu a tu, com si no fos experta en la seva matèria. La dinàmica del taller és, en aparença, la mateixa que la de qualsevol altre. Els participants presenten els seus textos i s’intercanvien les valoracions. Només que hi ha participants que fa dècades que estan al taller. Només que després d’una jornada d’escriptura intensa no s’airegen fent un tomb per Stinson Beach.
Els membres del taller solen recuperar-hi el seu nom propi. No busquen entretenir l’espera sinó ser alguna cosa diferent d’un pres: un aficionat a escriure o —i qui diu que no?— un escriptor. Els anys d’introspecció escrita serveixen moltes vegades per construir una perspectiva diferent sobre un mateix i el recorregut fins al crim, una autoanàlisi que de vegades es torna fonamental quan arriba el moment d’argumentar davant les juntes de revisió de condemna.
Els fruits estrictament literaris del taller s’acumulen des de fa mig segle: deu antologies publicades, dues d’elles amb pròleg de ni més ni menys que Junot Díaz i Tobias Wolff respectivament. Els relats aborden universos no gaire transitats per molts lectors (i escriptors): des del dolor com a arrel del crim fins als efectes devastadors de la violència en qui l’exerceix. Parlen també dels dies terribles en què, per una negligència en un trasllat de presos, el coronavirus es va apoderar de San Quentin, infectant el 75% dels interns i matant més persones condemnades a mort que les executades per l’estat de Califòrnia en els darrers anys. Les pàgines que parlen de la impotència d’estar tancat en una cel·la amb porta de barrots mentre la plaga s’estén pels passadissos són literatura amb grapa verdadera sobre el confinament.
No sempre ni de bon tros la temàtica és carcerària: a les antologies es poden llegir relats postapocalíptics, o humorístics, o reptes col·lectius com escriure a partir de la premissa que un Boeing 767 que transporta presos a Guantánamo s’estavella en una illa volcànica desconeguda després d’una erupció. En la millor tradició d’El senyor de les mosques, els relats exploren la supervivència en la natura pura, les relacions de poder i la dissolució de rols guàrdia/presoner.
El taller literari Brothers in Pen ha canviat lleis, cosa que difícilment es podrà dir de cap altre. Un dels participants, Adnan Khan, havia estat condemnat per assassinat sense haver matat ningú, segons una norma —l’assassinat per fellonia— que permetia imputar l’homicidi a un còmplice d’un delicte greu, encara que no hagués estat l’autor material de la mort. La seva història, treballada al taller, va inspirar la llei SB1437, que va canviar la norma a Califòrnia. Khan va ser el primer pres alliberat després d’aquesta modificació legal històrica.
Vistos els resultats del taller, Zoe Mullery i Watani Stiner, exparticipant condemnat per un crim que no va cometre, han decidit recentment expandir el projecte fora dels murs de San Quintín. El gener de 2023 van fundar el Portal Writing Workshop, que permet a les persones que han obtingut la llibertat condicional continuar escrivint en un entorn de confiança i obtenir suport en l’edició i publicació de les seves obres. Un pont per a molts més important que el Golden Gate.San Quentin és una icona de la cultura pop i des de la seva fundació ha estat escenari de relats de Jack London, pel·lícules d’Humphrey Bogart i concerts de Metallica. Però potser l’artista més important que hi hagi estat és Zoe Mullery. Avui, Brothers in Pen corre perill. Els programes públics estan en regressió i l’estat de Califòrnia amenaça amb no continuar subvencionant el taller. I el pitjor és que continuarà havent-hi escriptors assegurant que si no escrivissin es moririen.
