L’FBI contra un taller literari
[Per Pau Pérez]
Estiu de 1965, barri de Watts, al sud de Los Angeles. 34 persones han estat assassinades en sis dies d’enfrontaments entre la població afroamericana i el detestat departament de policia de la ciutat, amb el suport de 14.000 soldats de la Guàrdia Nacional. Entre botigues d’empenyorament demolides i gasolineres calcinades, un home s’acosta a la porta d’un centre de serveis socials —l’únic edifici respectat i dempeus en tota l’illa de cases— i hi enganxa un cartell: «Classes d’escriptura creativa. Si t’interessa, apunta-t’hi a sota». És Budd Schulberg, guanyador d’un Oscar pel guió de La llei del silenci, una de les obres mestres de la història del cinema. És autor també de novel·les com Més dura serà la caiguda, la versió cinematogràfica que va protagonitzar Humphrey Bogart poc abans de morir. És un escriptor de primera línia. I ric. I blanc. Mentre comprova que el cartell no estigui tort, a en Budd segurament li pesa haver comès una vilesa: declarar contra diversos col·legues de Hollywood durant la caça de bruixes de McCarthy. Potser el cartell no és només un gest filantròpic, sinó un intent de redempció. En Budd hi entra i busca una sala on seure a esperar.
En Budd va esperar una setmana rere l’altra, passant a soles el capvespre dels dimecres en una dependència del local. Fins que van arribar els primers veïns amb els seus poemes i relats, i el taller va començar a caminar, guanyant assistents amb el pas dels dies. En alguna ocasió, en Budd va aparèixer a classe acompanyat de John Steinbeck o James Baldwin, referent essencial de la literatura afroamericana, que se sumaven a l’esforç per erigir un taller literari sobre les cendres del barri. Aviat, moltes celebritats del món de la música i el cinema —de Harry Belafonte a John Cassavetes— van donar suport al projecte.
Al taller literari arribaven joves no només amb unes ganes enormes d’escriure, sinó també amb oceans de ràbia. Molts no escrivien versos perquè fossin llegits en paper ni per presentar-los entre ditirambes en una llibreria de llum amortida. Escrivien versos per dir-los, o cridar-los, al carrer o a on calgués, acompanyats de jazz de ritme marcat i percussió vocal. Amde Hamilton, un d’aquells joves, va fundar al cap de pocs mesos The Watts Prophets, el grup precursor del rap, el hip-hop i l’spoken word modern. Hamilton deia: «No vam triar escriure poesia. La poesia ens va triar a nosaltres per no matar-nos». Els seus versos parlaven de brutalitat policial, misèria estructural, racisme institucional i de la seva confiança en la paraula per escapar de la violència. Una de les seves cançons, Amerkkka, ho deixava tot dit ja en el títol.
A Watts s’estaven barrejant l’organització comunitària i la reivindicació identitària, els versos i la llavor revolucionària. I l’FBI va decidir intervenir-hi. Com a part del COINTELPRO, el programa de contraintel·ligència que el govern dels Estats Units va posar en marxa per desmantellar moviments socials, l’agència va infiltrar informants al taller. L’objectiu era desacreditar els principals activistes culturals, provocar conflictes interns i associar el grup a la violència i el crim, sense comptar, per descomptat, amb cap prova. Un informant de l’FBI que es feia dir Ed Riggs es va guanyar la confiança de tota la comunitat de Watts. El seu sobrenom a l’FBI era Othello, en una picada d’ullet shakespeariana que devia resultar molt graciosa a J. Edgar Hoover, el director de l’agència. Durant anys, Riggs va anar passant informes i sabotejant la seu del grup, fins que, el 1973, Darthard Perry —que així es deia en realitat— va rebre l’ordre dels federals d’incendiar el Harry Dolan Theater, el nou local del taller. I, segons va confessar en una entrevista anys després, va obeir. Allà van quedar sepultats, de nou, entre cendres i bigues despreses, els anhels i quaderns de molts poetes i narradors que, a força de respirar gasos lacrimògens, mai no van escriure res que fos fum.
El foc no sol buscar la literatura dòcil; busca la insubmisa. Els nazis ho van intentar amb Bertolt Brecht i l’FBI amb Watts. Però les idees no s’esborren amb foc, i la influència del Watts Writers Workshop va perdurar: va ser planter d’autors rellevants i també va repercutir decisivament en la música i la dansa urbanes. El seu llegat és una veritat incòmoda: quan l’escriptura és comunitària, és un incendi que ningú no pot apagar.
